Una de les primeres coses que aprén qui viatja a Itàlia és l'obligació d'emportar-se lo scontrino quan compra qualsevol cosa, des d'un cappuccino a un segell per enviar una postal. Una mesura tan senzilla com exigir que el comerciant emeta un rebut detallant totes les dades fiscals i que el consumidor se l'emporte de la botiga, sota pena de multa en cas d'incompliment, ajuda molt més del que podríem pensar a preveure el frau fiscal, el qual a Itàlia frega el 30% del PIB.
Implantar esta obligació a Espanya suposaria, per exemple, que tots aquells cafés que diàriament se serveixen als nostres bars i restaurants i que mai s'inclouen a la facturació de la caixa passarien a pagar tots els impostos. I qui diu cafés diu qualsevol altre producte.
Divendres passat vaig anar al dentista i quan vaig tirar a pagar em van dir que no acceptaven la targeta de crèdit. Em va estranyar, però amb mitja boca adormida no em sentia capaç d'articular cap mena de discurs de protesta i vaig anar al banc a traure els diners per poder pagar.
En tornar i abonar la quantitat que m'havien demanat, la recepcionista de la clínica (que era d'una franquícia!) va emetre un rebut en el qual només constava que jo havia abonat una quantitat determinada, sense especificar si hi havia IVA i sense incloure les dades fiscals de la clínica. De fet, el concepte del rebut era simplement 'servicios prestados'.
Amb el rebut a la mà vaig assenyalar tot allò que no em semblava bé i vaig protestar, però per culpa de l'anestèsia només vaig ser capaç d'emetre un seguit de grunys incomprensibles. La recepcionista, però, va guardar els bitllets a la butxaca de la bata i va somriure.
I ara com em desgrave jo esta factura en la pròxima declaració trimestral de l'IVA?
