terrible i terroríficament normals

El més greu, en el cas d'Eichmann, era precisament que hi va haver molts homes com ell, i que aquests homes no van ser pervertits ni sàdics, sinó que van ser, i segueixen sent, terrible i terroríficament normals.
Hannah Arendt, Eichmann a Jerusalem

El 1961, Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS, va ser jutjat a Jerusalem per la seva evidentíssima col·laboració amb el règim nazi. Al judici va assistir-hi Hannah Arendt, enviada especial del The New Yorker que, apart d'informar als americans sobre el tema, va recollir l'experiència en el llibre Eichmann a Jerusalem. Un informe sobre la banalitat del mal, publicat l'any 1963. Al llibre (que reconec que no m'he llegit en la seva totalitat) es retrata el "criminal modern" com un home absolutament normal que es dedica, ras i curt, a obeir les ordres dels seus superiors i que, en conseqüència, no té cap mena de càrrega moral sobre els seus actes. Efectivament, en unes circumstàncies així el sentit de l'ètica es converteix en no-res, i el pitjor dels genocidis pot convertir-se en un simple instrument per ascendir professionalment. Eichmann, segons Hannah Arendt, no era cap malalt mental o cap anti-semita convençudíssim sinó un simple i pur operari, un buròcrata no especialment intel·ligent (diria que Arendt, de fet, va quedar-se bastant sorpresa de com d'imbècil podia arribar a ser un home que havia fet tan mal) que es dedicava bàsicament a obeïr les ordres de "els de dalt". 

Fragment de The Specialist, pel·lícula-documental
 amb diversos fragments sobre el judici a Eichmann.

El documental The Specialist. Portrait of a Modern Criminal (1999), que podem dir que sintetitza les més de 350 hores de judici a Eichmann, recull mil moments en què el tinent coronel de les SS es justifica al·legant que "I simply obeyed orders and carried on quietly with my work". En un dels fragments del documental, Eichmann afirma:

Since you have asked me, your Honour, to give a clear answer, I must state that I consider this murder, the extermination of the Jews, to be one of the greatest crimes in the history of mankind. In conclusion, I would like to state that even at that time, I personally thought that this violent solution was not justified. Even at that time, I considered it to be a monstruous act. I was unfortunately bound by my oath of allegiance, and my work entailed the organisation of the transports. And I could not be released from my oath. I do not feel responsible before my own inner being. I feel free of guilt. I was very relieved that I had nothing to do with the physical extermination. The work I was ordered to do, was plenty enough for me.

Eichmann era l'encarregat de l'organització del transport de deportats als camps de concentració i és considerat un dels responsables directes de la "solució final", però tot i això els seus arguments pobres són exactament igual de pobres que els arguments pobres dels protagonistes de Die Ermittlung ("La indagació") de Peter Weiss, obra de teatre basada en els "segons judicis d'Auschwitz", celebrats a Frankfurt entre el 1963 i el 1965 i en què s'acusa a funcionaris de nivell baix-mitjà que van col·laborar a Auschwitz.

Escena de la representació de Die Ermittlung a la Deutsche Akademie der Künste, al Berlin-Est, l'octubre de 1965.

Com Hannah Arendt, Peter Weiss també va assistir als judicis, i dels apunts que en va prendre en va néixer Die Ermittlung, obra encasellable en el gènere del teatre-documental i de tendència ben poètica. Tot i considerar-se de "ficció" (no hi ha noms, no es tracta de testimonis reals, etcètera), l'obra està absolutament basada en el que Weiss va sentir durant aquells dos anys, que no és poc. Publicada dos anys després que Eichmann a Jerusalem, els arguments dels protagonistes de La indagació (1965) són terroríficament iguals que els que va utilitzar Eichmann per intentar salvar-se -òbviament, no es va salvar. Vet aquí alguns exemples (traducció casolana, sigueu simpàtics!):

Ich habe keine Häftlinge ausgesondert
Ich habe nichts entschieden 
Da war ich gar nicht zuständig

(Jo no vaig separar presoners
Jo no vaig decidir res
Ja que no n'era responsable)

Schard war ich 

das kann ich schon sagen
Aber ich habe nur getan
was ich tun musste

(Jo era incisiu 
això ho puc admetre
però només vaig fer
el que havia de fer)

Soll ich jetzt dafür blüssen
was ich damals tun musste
Alle andern haben es ja auch getan
Warum nimmt man gerade mich fest

(He de pagar ara
pel que llavors vaig haver de fer
Tots els altres també van fer-ho
Perquè es carrega tan durament contra mi)

En definitiva, dos casos de dos escriptors-periodistes que van arribar, per camins diferents, a la mateixa conclusió: sigui a través de l'assaig de Hannah Arendt o del teatre poètico-documental de Peter Weiss, tots dos van viure, experimentar i transmetre el que havien descobert que era "la banalitat del mal", formes xungues i modernes de rentar-se les mans. Fi.