EL VIATGE DE LA CLÀUDIA

La Clàudia va agafar el tren amb destí a Sitges, anava al festival de cinema eròtic. Se sentia contenta, doncs aquest any participava com jurat al festival. L'any passat la seva pel·lícula "jocs desconeguts" havia quedat entre les tres finalistes. S'havia vestit de manera seductora: un vestit negre, molt ajustat, amb un prominent escot deixava entreveure un subjectador també de color negre; una discreta cadeneta brillant li donava un toc bufó. Les sabates de xarol l'apropaven al cel. Va pujar al tren a les deu del matí. Era un dia força assolellat. L'arribada de la primavera semblava prometre temperatures elevades.
El tren encara no havia sortit de l'estació quan un home va aparèixer de sobte, no devia tenir més de quaranta anys, anava vestit d'Armani, i a la mà dreta portava un maletí de pell de color marró. Va entrar al compartiment, es va seure davant la Clàudia, i dissimuladament va adreçar una mirada a l'escot incitador de la dona, després la va mirar als ulls i va saludar-la: - hola, bon dia. Un home atractiu va pensar la Clàudia, i va respondre: - hola.
Va sentir com els ulls de l'home feien un recorregut silenciós pel seu cos, i això va fer-li sentir un foc inesperat. Als llavis de l'home un somriure picarescs semblava voler invitar-la a alguna classe de joc desconegut...

DISSABTE

És un matí de dissabte. Al carrer el sol rellueix. Estem a la tercera planta de la seu del Partit al carrer Nicaragua. A l'escenari un cartell gris amb lletres vermelles, mostra el títol d'una conferència: "La Xina que desperta". Els companys i companyes del curs de postgrau de lideratge i gestió política i social, anem arribant de mica en mica, abrigats amb bufandes i guants. Venim acompanyants de paraules i fulls, d'idees i arguments.
"El primer" diu en Xavier, el director de l'Escola Xavier Soto. El faristol acull al seu primer ponent, i així un darrera l'altre anem escoltant les diferents intervencions. De prompte, algú obre les portes d'un balcó del Ripollès, i un fred gelat es cola per la sala. Un vent monsó porta un missatge a l'Enric: aquell seria un dia d'aquells que sempre li acompanyaria en sa memòria, i amb aquests mots, ens introdueix en l'exposició del seu parlament. L'Enric amb un tot de veu enèrgic i amb una vocalització adequada desenvolupa el seu discurs com a President del Consell Comarcal del Ripollès. Un jove de mirada noble i transparent, ens parla de la importància en la millora dels pobles i comarques de Catalunya.
La càmera de vídeo, la convidada silenciosa, ha anat enregistrant mirades fixes, mirades vives, somriures tímids, somriures oberts, mans quietes, mans neguitoses..., gestos plens de sentiments i paraules callades.
S'escolta una veu, en Tomàs, el Director del Postgrau diu que vol fer-nos una queixa, i diu " que ningú alumne s'ha cenyit al títol de la conferència "La Xina que desperta". Somriures. L'ascensor baixa de la tercera planta a la primera, i un sol resplendent ens espera al carrer.