S.
- ¿Con quién quedaste la semana pasada, si se puede saber?
- Pues... no me acuerdo muy bien de qué hice el viernes, pero el sábado salí con mi amigo S.
- Quedas mucho últimamente con ese tal S.
- Sí, nos vemos de vez en cuando, ¿por qué lo preguntas, zorra malpensada?
- Por nada, por nada... y dime, ¿es mono?
(...)
- ¿Pero no saliste con él un tiempo?
- Estuvimos básicamente follando, aunque es gracioso, porque él me considera un ecs!
- ¿Y tú a él no?
- No, claro que no. Prefiero considerar que es un amigo antes que un ecs! Es menos ofensivo.
- Tú flipas...
(...)
- A ver y no seas pesada: simplemente somos amigos, me llevo bien con él, nos reímos mucho (y de muchos) y punto.
- ¿Y por qué no os hacéis novios?
- Cariño, no tengo la necesidad de ser novio de alguien sólo porque me caiga bien: eso es lo que hacéis los heteros.
Shaka King NY
This black wool crepe 3-button suit with covered button detail and notched lapel is by one of my favorite designers Shaka King NY. The slacks sport his signature pleated hollywood waist. The shirt --white rayon spread collar shirt with black button detail.
Regional newspapers: 10 things to expect
1. Stop the war
Before we rebuild newspapers we have to rebuild the internal relationships between management and staff.
2. Change (the) management
We have lost subs and editors but what about those who are meant to be guiding us through? The industry needs fresh blood and thinking, right up to the very top.
3. Chase the money
We need a radical approach to sales and innovative, skilled people to implement it.
4. Sort out the content
Readers need a genuine reason to buy the paper or visit the website every day. It means original, quality, targeted and real time content. Without it there is no business.
5. Stop doing things that aren't core
Expect cuts in distribution, printing, accounts. It's all about content and sales now - everything else can be sold, outsourced or closed down.
6. Go weekly
A weekly analysis of events, complementing a comprehensive, hyperlocal digital news service, would be more relevant than a daily print offering out-of-date news. There are nearly 30 evening papers selling less than 20,000. Expect there to be fewer at the end of the year.
7. Stop talking paywalls
Regional newspapers need to maintain and grow our audience and they won't do that by excluding swathes of the community.
8. Stop paying lip-service to local
Newspapers have to genuinely get things done, organise events, become community leaders, be central to the economic fabric and get their reporters out.
9. Stay at home
2011 should be the year when the industry wakes up to the real advantages of home-working and outsourcing.
10. Think about running a dry-cleaners
Regional newspapers' best chance will be owners who genuinely care about the titles, work hard to ensure they succeed and know the community they serve. A local business with realistic margins … like a dry cleaners.
I also asked the great and the good of the industry what regional newspapers should be doing in 2011 - and have included their thoughts.
Cruising
A dintre meu sempre he pensat que escriure este bloc no només rellançaria la meua carrera política, sinó que rebria centenars d'invitacions a simposis i congressos, que universitats de mig món m'encarregarien lliçons magistrals, que participaria a taules redones i conferències internacionals sobre Dret, que els diaris més prestigiosos matarien per comptar amb la meua anàlisi sobre l'actualitat i que els principals polítics del món em consultarien abans de cada intervenció pública.
Amb el temps, i moltes hores de teràpia, he acabat acceptant que res d'això passarà mai i avui ja sé que hauria de donar gràcies si un dissabte em conviden a anar a La noria de Telecinco. Però per assistir-hi de públic, clar.
Després de comprovar, però, que en una mostra d'inconsciència i temeritat, la institució cibernètica Lucrècia de Borja i la jove empresa B-612 han comptat amb mi per participar a la primera edició de les Jornades Eròticofestives de Benimaclet, el proper 12 de febrer, ja puc somiar amb una cadira a Sálvame, ja que la meua funció serà: “fer de guia i explicar què és el cruising, des del punt vista gai i d'advocat”. Ma mare ja pot estar orgullosa.
Jorge Javier, te vas a cagar.
The 2011 Air Jordans
B/N
Quan era xicotet estava convençut que el món havia viscut fins una època relativament recent en blanc i negre i que la Humanitat no sempre havia conegut el color perquè la visió de fotos i de pel·lícules antigues en blanc i negre m'havien fet creure que la vida era efectivament així i que tot això havia canviat d'un dia a l'altre amb la irrupció del color.
Encara recorde quina cara posà mon pare, d'estupefacció primer i desil·lusió després, quan li vaig preguntar en quin any havia arribat el color i les coses havien deixat de ser en blanc i negre, perquè estic convençut que el pobre home degué pensar que el seu fill patia alguna mena de retard mental i que no faria res de trellat en la vida.
Òbric parèntesi. I tenia raó: mira'm ara, fent d'advocat. Tanque parèntesi.
En aquell moment, però, el meu plantejament em semblava molt lògic: si les fotos i les filmacions de la realitat eren en blanc i negre era perquè la vida era justament així i perquè, segons el meu parer, no tenia cap sentit que l'home fotografiara una cosa en color per després passar-la a blanc i negre. I també per la meua ignorància, clar que sí.
Hui encara no entenc ben bé com funciona una càmera de fotografiar o de filmar ni com es passà de les fotos i de les pel·lícules en blanc i negre a les de color, però seria estúpid mantindre que fins que les fotos no foren en color la vida tampoc ho era.
Gairebé tan estúpid com assegurar quasi déu anys després que ETA està darrere dels atemptats de l'11 de març de l'estació d'Atocha de Madrid només per acontentar el director d'un diari immund que s'ha dedicat durant tots estos anys a vendre fum mentre col·locava exemplars a tort i a dret. Sobretot a dret.
La diferència entre creure que la vida era en blanc i negre i el posicionament de part del Partit Popular és que jo no em burlava de 192 morts ni insultava la intel·ligència de ningú.
I que el blanc i negre encara té el seu encant.
Wade from Ja'mie Luca on Vimeo.
I més si és a un vídeo de Ja'mie Luca amb música de Nouvelle Vague.
LL Cool J Covers Men's Fitness Magazine
At 43 years old, the rhymer-turned-actor last appeared on a Men's Fitness cover back in August 2008. The 'Headsprung' lyricist is an avid health buff, having published a fitness book in 2006 titled 'LL Cool J's Platinum Workout: Sculpt Your Best Body Ever with Hollywood's Fittest Star.' In 2009, he debuted another read centered on health and wellness, 'LL Cool J's Platinum 360 Diet and Lifestyle: A Full-Circle Guide to Developing Your Mind, Body, and Soul.
Take a tour of The Sun's subs room
If you are a beleaguered sub-editor, wondering if your days are numbered, then this is a must listen. It's the BBC's Word of Mouth tour of the Sun's subs room with managing editor Graham Dudman. He describes the subs as "the craftsmen of the English language who make The Sun what it is." Chief reporter John Kay says the reporters are "the foot-soldiers of the paper and what we produce are the nuggets of facts which our wonderful sub-editors then mould into this fantastic peerless prose which appears every morning." He goes on to say that, how ever well reporters think they have written their stories, "our wonderful sub-editors always find a way to improve them". He admits: "I hate to say it but every occasion that they have re-written one of my stories, which fortunately doesn't happen too often, it has always been improved." Great to hear. It is also good to hear subs talking about the importance of rhythm, pace, creativity, turning pictures into words and writing headlines from left field. We ran the subbing training scheme for The Sun and one of our former trainees, Fran Wetzel, talks about her experiences too. There are some classic Sun headlines in the programme. Many you will recognise, but I hadn't heard this one by sub Elaine Roberts before: A prize bull that dies and its sperm is frozen for future breeding. The headline: Pushing up Daisies.
As I have said before, it is not coincidence that the two most successful daily papers in the country, The Sun and the Daily Mail, remain committed to the craft of subbing. Graham emailed the link to me to say: "If I was running a subbing course, I’d be tempted to make it required listening!" Couldn't agree more ...
EL REGAL
El regal de Sant ValentíUn petó
dos petons
tres petons
LLAVIS
Quatre petons
cinc petons
sis petons
LLENGUA
Set petons
vuit petons
nou petons
BOCA
Petons.
Cent petons
Mil petons.
I més, molt més.
Perquè?
T'estimo.
A tu.
Regal de Sant Valentí
envolt de vermell i de passió
pel cor del meu enamorat.
Badalona, 26 de gener de 2011
Un Estat atòmic
El primer a disparar fou l'ecs!president Aznar, quan se li escalfà el bigot i assegurà que tal com està concebut l'actual Estat espanyol el seu futur resulta inviable. És una llàstima, la veritat, que no ho pensara durant els huit llarguíssims anys que va ocupar la Moncloa perquè eixe era el moment perfecte per haver proposat reformes en un sentit o en un altre.
I amb este tema ha passat igual que amb el pàdel: de la mateixa forma que per culpa d'Aznar la gent perdé la por a fer el tòtil a una pista de vidre amb raquetes de joguet, ara la gran majoria de les opinions mínimament autoritzades considera que, efectivament, el model autonòmic ha petat.
La diferència, però, és que mentre el pàdel continua sent un esport ridícul, el debat sobre el model d'estat sí que mereix certa atenció perquè no té sentit que les mateixes competències sigues exercides per ens administratius estatals, autonòmics, provincials, comarcals i municipals. Per no parlar de les delegacions i subdelegacions del govern central a cada comunitat atòmica o a invents com els consells metropolitans, les vegueries i altres entitats mitològiques, els organismes intercomarcals o les competències assumides per organismes europeus.
Prou.
El model perfecte seria, com no podia ser d'una altra manera, la creació d'una veritable Confederació Ibèrica de Nacions, en la qual les diferents regions, estats, virregnats i nacionalitats histèriques feren ús de competències exclusives que no compartiren amb l'administració central (o Ibèrica) ni tampoc amb la municipal, la qual hauria de buscar fórmules per millorar l'eficàcia i l'eficiència i apostar per la cessió de competències a conglomerats d'ajuntaments, perquè jo em pregunte: té sentit que, per exemple, dos pobles veïns i apegats tinguen dos piscines municipals si amb una única instal·lació poden oferir el mateix servei d'una forma més eficient?
El problema és que tot i que la gran majoria és conscient que l'actual estat autonòmic necessita una revisió i que la duplicitat de competències no respon a les veritables necessitats socials, ningú s'atrevirà a proposar-ne una reforma seriosa que aposte, per exemple, per l'eliminació de les diputacions provincials, perquè en esta matèria ocorre el mateix que amb el sistema econòmic i financer, les cimeres internacionals, les Nacions Unides o els ponts i els edificis de Santiago Calatrava: són cars i han demostrat sobradament i amb escreix que són inútils, però ací estan.
I per molts anys.
Les peces d'una veritable Confederació Ibèrica de Nacions encaixarien amb la naturalitat de les fotos de Matthew Stone.
Cast Shadow Melton Wool Fitted Cap
From Cast Shadows ($40) comes this beautifully constructed Melton wool fitted cap. Featured in both gray and black – personally, we’re all about the gray – this cap makes a statement through being minimal, which is really what a good hat should do.
dormir tranquils
Els antics havien llegit quasi tots els (més) antics per una senzilla raó: hi havia menys llibres. La veritat és que, com a hipòtesi general, em sembla perfectament plausible. A aquest fet, suma-li tota la mandanga de l'era de la informació, la societat-superfície i la falta de temps (l'eterna pregunta: com s'ho va fer, Tolstoi, per escriure 10.000 cartes?) i arribaràs a la conclusió que avui dia no hi ha temps material de llegir tot el que hauriem de llegir per ser persones dignes. Ho deia Francesc Orteu l'altre dia:
Llegim massa i, a més, creiem que no ho fem prou. Hem heretat una muntanya immensa de pàgines escrites que ens intimida i paralitza. Ens cau al damunt una bola creixent de paperassa. Patim un embafament crònic de lletra impresa i resulta sensat fer com fa la majoria que es desentén de la cultura. És una decisió higiènica. No és sa viure carregant la culpa de no haver llegit prou. Avui resulta una feina titànica escalar fins a un punt prou elevat per poder mirar cara a cara la nostra herència cultural. El coneixement, més que un plaer o una arma, és un gòlem que ens humilia.
L'article regalima pura veritat concentrada, però no patiu: els savis sempre tenen l'última paraula. Avui la Zaida m'ha explicat la solució moral al Gran Problema via magister dixit: Umberto Eco i l'anti-biblioteca. L'italià, un dels pocs savis del món que no morirà per sobredosi de pedanteria, explica que ell divideix els visitants de la seva biblioteca (de 30.000 llibres, cosa fina) en dues categories: els que reaccionen amb un "Oh! Signore professore dottore Eco, quina biblioteca que té! Quants llibres d'aquests ha llegit?" i la resta, una petita minoria que sap que la biblioteca no és una xeringa pro-ego sinó una eina d'investigació i coneixement. Al tanto.
Parlant d'Umberto Eco, Nassim Nicholas Taleb (autor d'El cisne negro, llibre que explica l'anècdota i que, altrament, reconec no haver-me llegit) afirma que "els llibres llegits tenen molt menys valor que els no llegits". El concepte clau és el d'anti-biblioteca: un conjunt d'estanteries plenes de llibres per llegir que et miren amb un gest amenaçador dia sí, dia també i et recorden la teva condició de "principiant etern". Els llibres que no hem llegit recorden a aquella història grega del saber que no saps res, que va dir aquell que odiava tant la paraula escrita. Però avui mister Eco ens ha posat una mà a l'espatlla i ens ha dit bambino, non ti deve preoccupare. Els llibres que hem comprat a La Central en un moment d'eufòria absoluta i que reposen a la prestatgeria X són un símbol de saviesa. La negació, l'anti-biblioteca com a símbol de coneixement. Senyors, senyores: a dormir.
Llegim massa i, a més, creiem que no ho fem prou. Hem heretat una muntanya immensa de pàgines escrites que ens intimida i paralitza. Ens cau al damunt una bola creixent de paperassa. Patim un embafament crònic de lletra impresa i resulta sensat fer com fa la majoria que es desentén de la cultura. És una decisió higiènica. No és sa viure carregant la culpa de no haver llegit prou. Avui resulta una feina titànica escalar fins a un punt prou elevat per poder mirar cara a cara la nostra herència cultural. El coneixement, més que un plaer o una arma, és un gòlem que ens humilia.
L'article regalima pura veritat concentrada, però no patiu: els savis sempre tenen l'última paraula. Avui la Zaida m'ha explicat la solució moral al Gran Problema via magister dixit: Umberto Eco i l'anti-biblioteca. L'italià, un dels pocs savis del món que no morirà per sobredosi de pedanteria, explica que ell divideix els visitants de la seva biblioteca (de 30.000 llibres, cosa fina) en dues categories: els que reaccionen amb un "Oh! Signore professore dottore Eco, quina biblioteca que té! Quants llibres d'aquests ha llegit?" i la resta, una petita minoria que sap que la biblioteca no és una xeringa pro-ego sinó una eina d'investigació i coneixement. Al tanto.
Parlant d'Umberto Eco, Nassim Nicholas Taleb (autor d'El cisne negro, llibre que explica l'anècdota i que, altrament, reconec no haver-me llegit) afirma que "els llibres llegits tenen molt menys valor que els no llegits". El concepte clau és el d'anti-biblioteca: un conjunt d'estanteries plenes de llibres per llegir que et miren amb un gest amenaçador dia sí, dia també i et recorden la teva condició de "principiant etern". Els llibres que no hem llegit recorden a aquella història grega del saber que no saps res, que va dir aquell que odiava tant la paraula escrita. Però avui mister Eco ens ha posat una mà a l'espatlla i ens ha dit bambino, non ti deve preoccupare. Els llibres que hem comprat a La Central en un moment d'eufòria absoluta i que reposen a la prestatgeria X són un símbol de saviesa. La negació, l'anti-biblioteca com a símbol de coneixement. Senyors, senyores: a dormir.
Qui és?
Diumenge, poqueta nit, sona el telèfon:
- Diga'm?
- Hola, ¿quién eres?
- ¿Quién soy? Quién eres tú, que eres quien ha llamado...
- ¿Cómo?
(...)
- Yeimi, te tengo dicho que no me llames durante el fin de semana, que soy tu abogado, no tu amigo.
- Ay, Martí, perdona.. no me he dado cuenta.
- Y tampoco me llames cuando hayas bebido, que no hay forma de entenderte.
Redéu.
Hermes Fall/Winter 2011
The Evening Despatch: 25 years since it died
Here's a walk down memory lane for those who want remember newspapers the way they were. I have recently been in touch with colleagues from my old paper, the Evening Despatch in Darlington, where I was chief sub from 1981-1984. They were heady days when we didn't need to worry about revenues and digital platforms ... just producing a good paper every day. This is a promotional video from the time, featuring the editor Robin Thompson, who went on to be one of the country's leading media law experts and trainer. The exchange with old colleagues has led to a 'where are they now' post. Interesting for those who were there ... and a reminder that even hard-bitten hacks are sentimental when it comes to their memories. The Despatch closed in 1986, 25 years ago this year.
Indignació o resignació
Encara hui sóc incapaç de comptar les hores que, per una cosa o per l'altra, he passat este cap de setmana en estat d'intoxicació i que m'han portat per tota mena de locals: pels inefables i pels que són pitjor encara.
La nit de dissabte, concretament i després d'anys sense haver-hi posat un peu, em tocà tornar a un dels antros que més odie de València, la disco d'ambient Deseo54 o, com se la coneix despectivament en un mostra d'enginy faller valencià: Desecho54.
Si l'ambient gai en general fa pena, esta discoteca en particular representa la mostra més evident de pretensió buida i de pèssim gust: de música-fem, de beguda-fem, de gent-fem, de decoració-fem, de cambrers-fem... És una discoteca de merda, muntada en una nau industrial amb quatre boles al sostre, dos barres i, el pitjor de tot, un escenari que a les quatre del matí és ocupat per un parell de mamelludes, dos o tres paios passats de cicles que amb prou feines omplen els calçotets i algun ésser mitològic (mig humà, mig animal), però tots amb poca roba i amb un sentit del moviment massa espasmòdic del que resulta mínimament raonable.
Les drogues i l'alcohol, òbviament, ajuden a suportar l'espectacle, a reprimir els impulsos homicides i les ganes de fer saltar pels aires la discoteca (públic, cambrers i gogós inclosos) amb una bomba de neutrons i al mateix temps esmolen la llengua per a disparar improperis: "Redéu, eixos quatre estan tan depilats que entre tots no completarien una cella humana" o "No recordava que la colònia andina gai a València fóra tan nombrosa (i tan passiva)" o 'Sí, clar que tornaré a vindre: quan puga fer-me amb un dosi letal d'àntrax per acabar amb tots vosaltres".
Així, és possible passar de la indignació a la resignació a través de la intoxicació (i el sarcasme), però no hi ha tractament per a la ràbia que et fa llegir que a la convenció nacional del PP a Sevilla que ha tingut lloc este cap de setmana, sota el titular 'Camps, aclamado por suyos', "el presidente valenciano llegó a la convención acompañado por 300 dirigentes y ellos organizaron una ovación puestos en pie cuando habló. Camps se hizo decenas de fotos con los suyos y con Rajoy".
Davant esta mostra tan evident de menyspreu a la ciutadania només hi ha una opció: la sobredosi.
Black and Greys Dominate Milan's Catwalk
CARTAS DE AMOR
CARTAS DE AMOR
Hola amigo,
¿Crees ahora en mi tesón? Esa es la fuerza que me empuja cada día hacía ti. Ya sé que no puedes creer en mis ojos puesto que no los ves, que no puedes creer en mis labios puesto que no los besas, que no puedes creer en mis manos puesto que no las acaricias, pero yo te pido que creas en estas palabras vestidas de encanto y de alegría cada vez que las leas. Palabras engalanadas de melodía para acortar la distancia que me separa de tu mirada.
Si aquel día me despertaste el alma, no es sólo porque, como se dice, me sentí atraída por ti, sino porque tú y yo amábamos las palabras y esa afición tan profunda me acerco a ti de manera inexplicable. Y desde aquel día es a ti a quien hablo cundo me despierto, cuando camino, cuando invento, cuando ...
A mi alrededor los objetos permanecen en silencio, i es tu voz oculta la que me acompaña. Tú, mi silencio! En este tiempo de nocturnidad, dejo que mi pensamiento fluya una vez más en una hoja de papel, y una tras otra, voy escribiendo fragmentos de un pasado que sé con certeza, jamás volverá. Has poblado tanto mi vida en estos años que si cierro los ojos y no pienso en nada, en esa nada, aparecen tus ojos y tus manos. Ayer, cuando me dormía, desperté sobresaltada y quede un poco acongojada pensando en ti con ternura y también en mi y en como nunca volveríamos a encontrarnos.
Sé que debo resignarme a conjugar el verbo escribir para encontrarte y hablar contigo, a repetir por milésima vez que nunca nadie me ha inspirado como tu, que aunque no te vea, te siento y quiero que sepas que te admiro, que te respeto, que me diviertes, que me emocionas y que te aprecio. Que mi mundo interior no tendría sentido sin ti, me deprimiría y estaría triste sino pudiera encontrarte en ese espacio ilimitado e irreal.
Me gusta saber que estás allí, lejos, inalcanzable, como las estrellas en el cielo. Si en algún momento te preguntas por esta relación especial, la respuesta es: “una manera de ser” es la única respuesta que puedo encontrar; hay territorios más allá de la inteligencia y fuera de toda lógica que establecen sus propias reglas y sus propios polos de atracción.
Mi buen amigo, continúa siendo mi regalo.
vi dolç i bona vianda
Quan ja, doncs, van estar de la feina, i que l'àpat serviren,
banquetejaren, i el cor se'ls complí de vianda igualada.
Quan ja tingueren fora el desig de veguda i de menja,
feren esment del llit i del son reberen la gràcia.
Quan ja tingueren fora el desig de veguda i de menja,
feren esment del llit i del son reberen la gràcia.
Hi ha una tradició odissenca que no s'hauria d'haver perdut mai: el gust per la menja. Això d'arribar a un lloc i que abans de preguntar-te si véns a donar flors o a disparar trets et portin un Banquet (ergo vi dolç i bona vianda, certificat dels Déus) em sembla tot un luxe. Més concretament, un luxe per uns i una estupidesa pels altres: perquè matar la cabra més bonica i ben alimentada que tens per algú que no saps si ve a tallar-te el cap?
Els àpats de L'Odissea, a més, no són àpats d'aquells d'horari de feina, allò de 14h a 15h i malament i amb presses. A l'illa d'Eea, on habita Circe, Ulisses i els seus homes (els que queden, s'entén) passen ni més ni menys que un any dedicant-se exclusiva i meravellosament a dos dels plaers més estimats d'aquest planeta: menjar i dormir. En aquestes condicions, qualsevol enyora Penèlope. De fet, segurament Ulisses acaba menjant tanta carn com carn dels seus amics va morint durant el viatge. Fet i fet, és una solució igualitària: tant em dones, tant em quedo.
A propòsit de tot això, en conec dos que es cabrejarien: Plató i els vegetarians. El primer per aquella relació amor-odi que tenia amb els poetes: jo crec que se'ls estimava, però la certesa racional de l'inutilitat de la mímesi, còpia de còpia, li destrossava qualsevol possibilitat de simpatia. L'exagerada mania que el filòsof tenia a Homer, d'altra banda, el va portar a afirmar que l'excés gastronòmic de L'Odissea podia incitar ni més ni menys que a la gula, de la mateixa manera que el macabrisme de les guerres i la matança apocalíptica final incitaven a la violència. Aparteu els nens dels videojocs!, que dirien avui dia. I és que Plató odiava allò del romanticisme madamebovaryà, l'absurda identificació amb un poeta que no era més que un motlle a través del qual els Déus pagans enviaven missatges de moralitat qüestionable als mortals. El col·lectiu de vegetarians, d'altra banda, podrien considerar-ho injuriós perquè la fruita i la verdura i les herbetes, al clàssic grec, brillen per la seva absència. Tot i això, la veritat és que jo no noto que la falta de vegetals empitjori la salut de cap dels personatges; ben al contrari. L'únic que no puc entendre és com lluiten sense haver fet la digestió.
Personalment, la combinació de l'odissea gastronòmica i la traducció de Carles Riba em semblen un banquet força apetitós. D'altra banda, tots sabem que L'Odissea abunda en estratègies bèl·liques, caps tallats, monstres d'un sol ull i horrors de diversa volada. Però és clar, això és com tot: s'ha de saber triar.
High flyers about to land in New York
Delighted for six of our recent trainees who are flying out to New York on January 31 to work on the Mail's online operation. This time last year two of them, Mark Duell and Fiona Roberts, were still in college and were applying for the Mail's reporting/subbing schemes. They are currently doing their placements at the Yorkshire Post and Carlisle News and Star and will go straight from there to New York. Fiona said: "I still can't believe it, it feels like I've made it up. It's such a wonderful opportunity. I'm really excited but also quite daunted to be going straight from sheep to the NYPD... it's quite a jump." They will be joined by four young journalists from the previous reporting course Simon Neville, Amy Oliver, Rachel Quigley and Oliver Tree. Good luck to all of them. I expect regular updates as to how they are getting on.
The Mail is recruiting for this year's schemes. Details can be found here, here and here.
The Mail is recruiting for this year's schemes. Details can be found here, here and here.
Un gos agitanat
Matt no és un gos molt llest i quan passegem té per costum rotllar la corretja als arbres i a qualsevol peça de mobiliari urbà, perquè encara no ha entés que el fil no pot travessar un tronc o qualsevol altre objecte.
- Vols estar-te quiet, redéu. -vaig demanar mentre provava a deslligar-lo d'una paperera.
- ¡Hola! Qué galgo más bonito.
Vaig alçar la mirada i tenia davant meu un home de mitjana edat amb una galgueta de color canyella que també havia eixit a passejar.
La gossa, que mantenia un posat impertèrrit, ens mirava mentre Matt em deixava en evidència i feia força per deslligar-se. Una vegada alliberat de la paperera, es llançà a olorar el cul de la gossa, que féu un pas enrere i es protegí col·locant la cua entre les cames.
- Matt, per favor, comporta't.
L'amo de la gossa i jo vam iniciar una conversa supèrflua sobre els gossos, però mentre jo feia el possible per mantindre Matt al meu costat, la gosseta, elegant i aristocràtica, ens llançava mirades de displicència enfundada en un abric impermeable de xarol negre (!) i amb una bufanda de quadres al coll (!!). Li vaig passar la mà pel cap i tenia el pèl finíssim, com si estiguera folrada de vellut.
- Mi mujer la cepilla tres o cuatro veces al día -m'explicà el propietari, que mirava Matt amb una cella arquejada preocupat per si muntava la seua gossa.
- Yo también lo cepillo... muchas veces -vaig mentir descaradament.
I és que al costat de la gosseta xarolada, el meu Matt semblava un gos abandonat i salvatge, allò que es diria amb un llenguatge incorrecte políticament, el gos d'un gitano. Vaig estar temptat de compartir este pensament amb ell, però se'm va avançar:
- Sé què estàs pensant, i si jo sóc el gos d'un gitano, tu seràs el gitano, així que fes-t'ho mirar.
Davant esta mostra d'insubordinació només podia fer una cosa:
- Quan arribem a casa vas a la dutxa de cap. I esta volta pense posar-te suavitzant.
D&G Men's Fall/Winter 2011 Collection
D&G also showed slim trousers with baggy crotches paired with bright basketball sneakers.
Subscribe to:
Posts (Atom)